Andreu Puigbò

Va ser un guerriller antifranquista que va viure a Sils, del qual se’n desconeixen tant  la seva data de naixement com la de defunció.Fou un guerriller actiu que formava part d’una banda maqui que actuava al Gironès durant els anys 1945 i 1947.

Partim d’un ampli desconeixement del personatge degut a la manca de dades bibliogràfiques documentades; per exemple, no ens podem guiar  pel Padró municipal ja que no es conserva el d’aquesta època  i tampoc el trobem en cap document de l’Arxiu Municipal.

Al marge dels documents municipals, coneixerem l’existència del personatge gràcies a l’historiador  Josep Clarà i Resplandís. A la seva obra Els maquis (inclosa dins de la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona), va dedicar un apartat al maqui de Sils. Ho va fer a partir de la documentació de l’Arxiu de Govern Civil de Girona on es menciona al personatge com a membre guerriller relacionat amb maquis coneguts com Narcís Roch, Francesc Serra i Lluís Bustamante.

Dins el marc històric, Andreu Puigbò i la resta de maquis actuen com una guerrilla organitzada antifranquista activa des d’ inicis de la dictadura fins  ben entrada la dècada dels seixanta. Quico Sabaté i Ramon Vila són algun dels maquis més representatius d’aquesta última època.

Les inquietuds morals impulsaven als guerrillers a posar-se al servei del poble servint com a base per a l’organització dels rebels durant la dictadura.

La causa compartida entre aquests combatents va anar més enllà de la lluita: va crear un esperit col·lectiu i conformaren una dura oposició contra el règim imposat . L’enemic comú va provocar una convivència satisfactòria entre l’heterogeneïtat de comunistes, anarquistes, nacionalistes, sindicalistes així com amb institucions submergides en la clandestinitat com ara els partits polítics del PCE, FAI o organitzacions obreres com la CNT.

Aquests guerrillers van sorgir com a resposta de la feble oposició que va demostrar la considerada legítima oposició republicana, la UNE. La Unión Nacional Española, de tendència marxista, no va saber mantenir un esperit d’unió en contra d’un règim il·legítim.  Aquest grup opositor es va fragmentar a causa de debats interns davant d’un franquisme victoriós; això va obligar a la oposició a treballar clandestinament.

En resposta a aquest procés, doncs, va néixer de la societat civil, la resistència guerrillera. Tot i comptar només amb ajudes minses de partits clandestins i de forces aliades, va ser capaç de reunir les forces discrepants enfront del règim.

És per això que encara ben entrat el segle XXI reivindiquem aquests esperits inquiets com el de l’Andreu Puigbò en la lluita antifranquista, o el de Pau Clarís en la defensa dels furs catalans. Són la resposta a un moment d’obstrucció que davant d’aquestes injustícies generen una resposta constructiva en les formes, però contundent amb les finalitats.